Apunts de patologia ferroviària, robats del xat del Club Ferroviari de Terrasa.
Textos i fotografies del Roberto Hernández, del Jordi Horta i de l’Eloi Mateu (més o menys ben reproduïts i/o traduïts per nosaltres)
El Roberto Hernández ens mostra i ens explica els efectes dels TECO sobre els desviaments: desgast i deformació dels perfils:
Quant una agulla perd els paràmetres cal substituir l’agulla i/o la contraagulla.
En aquest cas, la punta matemàtica (1) es podria reforçar amb soldadura elèctrica, per reomplir-la, per la banda que s’ha doblat, per la banda que ha cedit la punta del creuament, per tal fixar-la. La causa d’aquestes deformacions i desgasts és la suma de massa pes, massa velocitat i radi de desviament massa petit.
(1) Intersecció teòrica dels fils directors d’un desviament
Respecte de si els cors dels desviaments tenen una duresa o tractament tèrmic diferents que el carril, en Jordi Horta apunta que són d’acer amollat al manganès Haldfield i que les agulles i contraagulles es poden subministrar en acer extradur HT 350 o 400.
L’Eloi Mateu indica, per la seva banda, que el trencament que es veu a la fotografia és compatible amb la que normalment apareix en acers de cementació (2) o que han tingut un tractament tèrmic.
(2) La cementació és un tractament tèrmic que s’aplica en peces d’acer. El procés consisteix a augmentar el contingut de carboni en la superfície d’una peça mitjançant difusió i el seu posterior trempat per aconseguir diferències de duresa entre la superfície i el nucli.
L’Eloi Mateu afegeix que si es així, realment no hi ha res a fer. Explica complementàriament que a la seva empresa, fa temps, varen fer un segon tractament que es diu shot peening (3), molt car, que teòricament dobla la vida útil d’aquest tipus d’acers però que només es fa servir en peces que tinguin una altíssima sol·licitació de resistència i que, per descomptat, tinguin un cost enorme
El Jordi Horta precisa que amb l’acer extradur s’allarga la vida de la peça quan cal substituir, però no se’n pot esperar miracles.
L’Eloi hi està d’acord i indica que en el cas que plantejava abans era una aplicació totalment diferent, amb molta sol·licitud de resistència, però amb forces molt mes baixes. Al final sempre és el mateix cas, més vida implica més cost en diners.
Aquest és el tipus de trencament al qual em referia (dents d’un engranatge, deteriorades).
Continua l’Eloi:
Tot seguit, teniu un exemple de la força necessària per a produir un trencament com aquest:
Si col·loquem en un duròmetre com el de la fotografia anterior, amb diamant a la punta en forma de bola d’1 mm de diàmetre i un pes de 150 k, farem una clivella, una esquerda de 0,2/0,4 mm de fondària.
Imagineu-vos la força que s’ha hagut d’aplicar al cor del desviament (per malmetre’l), o bé la quantitat de cops amb força que ha donat la pestanya (de les rodes) a la punta, per tal de trencar-la.
En el cas de l’engranatge que us he mostrat, ha estat l’equivalent a 7 tones de massa desplaçades a 500 RPM que, a causa d’una aturada sobtada, va destrossar les dents.
Sobre la soldadura elèctrica, el Jordi Horta apunta: Tècnicament, es mes correcte parlar de recàrrega (= recargue), que de soldadura, ja que no hi ha cap unió entre peces, sinó una aportació de material. Després, ha d’anar acompanyat d’un esmolat que retorni la punta al seu perfil correcte.
L’Eloi Mateu, exposa que normalment, en el seu cas, quant fan una recàrrega amb soldadora i immediatament després ho porten a estabilitzar i després a bonificar. I pregunta si aquest procés es també es fa amb els aparells de via.
Sobre la soldadura elèctrica, el Jordi Horta apunta: Tècnicament, es mes correcte parlar de recàrrega (= recargue), que de soldadura, ja que no hi ha cap unió entre peces, sinó una aportació de material. Després, ha d’anar acompanyat d’un esmolat que retorni la punta al seu perfil correcte.
L’Eloi Mateu, exposa que normalment, en el seu cas, quant fan una recàrrega amb soldadora i immediatament després ho porten a estabilitzar i després a bonificar. I pregunta si aquest procés es també es fa amb els aparells de via.
El Roberto Hernández respón que és una solució provisional, la proposta i que la recàrrega seria més correcta.
El Jordi Horta, afegeix que com es tracta d’una recàrrega in situ, no es poden realitzar tractaments tèrmics. Es tracta d’un “fet, polit i fins la propera”. I que hi han administracions que no admeten recarregaments per aquesta raó. Metro, no n’acostuma a fer.
El Robert encara diu que és una solució provisional per tal de no haver de reposar un encreuament de doble ample que valen milers i milers d’euros.
El Jordi Horta ho confirma i afegeix que també depent del tràfec que suporta la via.
Tot parlant d’aquest tema, el Roberto està de visita al Tren de Vallparadís (amb el seu fill, suposem!) i en fotografia un bon exemple:
El Robert encara diu que és una solució provisional per tal de no haver de reposar un encreuament de doble ample que valen milers i milers d’euros.
El Jordi Horta ho confirma i afegeix que també depent del tràfec que suporta la via.
Tot parlant d’aquest tema, el Roberto està de visita al Tren de Vallparadís (amb el seu fill, suposem!) i en fotografia un bon exemple:
(Al Tren de Vallparadís, se’ls ha girat feina!)
Deixa un Comentari